Inici Introducció

Història amb Veu

Butlleti de Notícies

Introducció

Introducció

Les tres grans religions monoteistes, cristianisme, judaisme i islamisme, han tolerat o, fins i tot promogut les associacions de fidels al seu si com una manera de canalitzar les manifestacions de la religiositat popular. En el cas del cristianisme els llargas anys de persecució (fins el 313 d.C.) d'alguna manera feren nàixer entre els seus fidels uns lligams de solidaritat i ajut mutu que, a més a més, concordaven perfectament amb l'esperit de la seua doctrina. Aquesta situació arrelà tan profonament entre els creients que després d'haver-se proclamat la llibertat de culte a l'Imperi les comunitats cristianes la van mantenir, no ja com un mecanisme de defensa, sinó com a praxis de l'ideal de charitas christiana. Eixa serà l'esència, entre d'altres aspectes, que mourà el sorgiment de les confraries medievals. És durant aquesta época que les confraries coneixeran la seua edat daurada, ja que, com diu Angelozzi, aquestes "representen la forma d'associació voluntaria més estenguda a l'occident europeu, sobretot a partir del S. XIV".

La imatge tradicional de l'Edat Mitjana com un moment de foscor, de pobresa, cal ficar-la una mica en entredit: existeixen les guerres, les epidèmies, la misèria..., però al mateix temps es produeix també el creixement de les ciutats, el desenvolupament econòmic lligat a elles, i la manifestació més clara d'açò és l'edificació de les grans catedrals gòtiques, com a expressió de l'esforç col.lectiu i la riquesa dels burgesos. És aquest creixement de les ciutats i el desenvolupament de les activitats comercials i artesanals, doncs, allò que pot explicar-nos el sorgiment i el sentit de les confraries medievals: la necessitat de protegir-se, de trobar seguretat, de saber-se recolzat en els moments d'angoixa per un grup d'iguals, de fratres; la defensa d'uns mateixos interessos econòmics...; tot açò immers en un ambient de fort sentit religiós originaria unes associacions pietoses que, a més d'ajudar als seus membres - i d'altres que no ho eren- en cas de necessitat, participaven activament en la vida religiosa de la comunitat per mitjà de processons, misses i celebració de devocions. L'any 1329 les Corts de València aprovaren gran quantitat de confraries que es crearen amb aquesta finalitat religioso-laboral, cosa que pot demostrar que en el seu origen les confraries tenien un sentit bàsicament civil o laboral (agrupació de gents amb el mateix ofici) expressat d'una manera religiosa (assegurant-se el patronatge d'un sant i fomentant la seua devoció).

La funció cívico-religiosa de les confraries medievals apareix fixada als estatuts que cadascuna d'elles s'atorga i que, per suposat, havien de comptar amb l'aprovació de l'autoritat civil (en cas d'aparéixer en ciutats sota jurisdicció senyorial) i del poder eclesiàstic o religiós. L'anàlisi d'aquests estatuts ens pot donar una visió concreta de les seues funcions socials i devocionals, tot tenint en compte que eixes funcions aniran evolucionant al llarg del temps. 

En general, tres són els aspectes que apareixen tractats als estatuts de les confraries:

  • Les condicions d'entrada.

  • Els drets i deures dels confrares.

  • L'organització administrativa i econòmica.

 

 

 

 

A les confraries medievals les condicions d'accés dels membres són ben variades: havien d'ésser persones d'una bona reputació dins del poble, podien ser només de laics o acceptar també confrares de condició eclesiàstica, devien ser residents a la ciutat on es creara la confraria (el canvi de residència comportava la pèrdua dels drets com a confrare); algunes confraries exigien als candidats que tingueren un determinat estatus socio-económic, fixant unes quotes d'ingrés; en la major part d'elles es demanava que els membres foren homes casats, la qual cosa ens duu a observar que, en principi, les confraries eren associacions d'homes, tot i que n'havia d'altres que permetien l'ingrés a les dones. Hi havia, a més, la tendència de limitar el número de membres. 

.

Els drets que contreien els confrares en assolir tal condició podrien resumir-se en: participar a l'administració de la confraria i a tots els actes que aquesta organitzava, utilitzant els distintius que li eren propis; també tenien dret d'ésser atesos en cas de malaltia i rebre l'acompanyament dels confrares en cas de mort, així com, en situacions de necessitat econòmica, disposar del recolzament de la resta de confrares (açò es feia extensiu a la vidua i fills del confrare).  

Els deures eren molt més específics i englovaven tant aspectes morals (ser una persona virtuosa, respectar els estatus i mantenir la bona convivència entre els confrares) com formals (que en definitiva consistien a complir amb les obligacions que dels drets s'esdevenien) i, com no econòmics, que es resumien en el pagament de una quantitat anual per al manteniment de la confraria. L'incompliment de tot açò comportava o el pagament d'una multa o l'expulsió. 

Pel que respecta a l'organització administrativa i econòmica, cal dir que al si de les confraries es creen uns instruments de govern amb una estructura jerarquitzada. L'organ directiu el constitueix l'anomenat capítol o reunió de tots els confrares per a decidir sobre tot allò que duga al bon regiment de la confraria. A més amés, dins d'aquest capítol s'elegien uns càrrecs sent el prior el principal, ajudat pels consellers, entre els quals s'elegien uns clavaris que s'ocupaven d'administrar els fons de la confraria. 

Pel que fa al poble de L'Alcúdia, no hi ha constància escrita d'aquest tipus d'associacions pietoses durant aquest període, tanmateix, a la visita pastoral que feu l'arquebisbe Mayoral l'any 1742 al nostre poble, s'esmenten almenys cinc confraries que, sota diferents advocacions, hi ha instituïdes. Si bé, la presència d'aquestes es pot remuntar uns anys abans, concretament al 1731, any en què es feu l'anterior visita i que ja les arreplegava. 

La visita de 1742 no ens dóna gaire informació sobre l'organització de les confraries alcudienques, sent les dades econòmiques i administratives les més nombroses com, per altra banda, correspon a aquest tipus de documents. A partir d'ella es pot observar com la major part de les confraries  sobreviuen mercé a les almoines en metàl.lic que s'arreplegaven a l'església i a les donacions en fruits que la població feia durant el temps de les collites.  

Només la Cofradía de Nuestra Señora de Gracia y de la Sangre de Christo disposa d'una renda anual de set lliures i cinc sous provinents, probablement, d'una lleixa testamentária, a la qual s'afegeix una lliura més que paguen els confrares difunts "que se entierran por el derecho de un paño que se pone en el féretro".

A nivell administratiu l'única dada de què disposem és que anualment s'elegien dos clavaris (a la de la Soledat són dos majordoms) encarregats de distribuir els diners en tot allò pertocant al funcionament de la confraria. 

A més a més, la visita de 1742 també ens aporta una data interessant per al coneixement dels origens de la Setmana Santa alcudienca i és que la confraria de la Soledat dedica una part dels seus recursos a la celebració del Divendres Sant i del Diumenge de Resurrecció. És possible que tal celebració constara d'una processó dels confrares on es treia una imatge de la Verge de la Soledat. Però també tenien lloc altres tipus d'actes commemoratius de la Pasió del Senyor, com ara les representacions del Davallament de la Creu, actes que sistemàticament les jerarquies de l'Església havien assajat de suprimir des de feia temps, adduint que tals manifestacions, no tan sols produïen desordres públics sinó que també eren indignes de la solemnitat del Divendres Sant. Però malgrat la persistència de les autoritats eclesiàstiques en aquest sentit, les representacions es seguien fent cosa que, al capdavall, dugué a que el mateix poder civil intervinguera tot prohibint-les per mitjà d'un Reial Decret el 1765.

S'ha d'esperar quasi bé un segle per trobar una nova referència documental sobre les confraries i la Setmana Santa alcudienca i, a més a més, es tracta d'una referència indirecta que apareix als estatuts de la Asociación de Siervos de María al Pie de la Cruz de l'any 1864. Aquest document, que dóna fe de la reconstitució de l'esmentada confraria, al.ludeix a uns estatuts anteriors, del 1840, molts dels aspectes dels quals arreplega i fa seus: el que es pretenia era fomentar de bell nou els actes devocionals durant la Setmana Santa, especialment el Septenari y la processó de "l'enterro" del Salvador, degut al decaïment en què les dites tradicions havien caigut durant la primera meitat del S. XIX arran de les guerres, inestabilitat política i vaivens ideològics. 

Els primers anys després de refundar la confraria, només els portadors de l'anda duien la vesta distintiva. Processó de Divendres Sant, 1943-44 (aprox.)

El mateix document ens forneix, a més, de les dades necessàries per a esbrinar l'organització interna d'una confraria tipus d'aquell segle: segons consta en eixos estatuts la seua funció es reduïa exclusivament a aspectes de culte religiós que es celebraven durant la setmana de la Pasió; per tal pagar les despeses de cera, llums, ornaments,... s'estipulava que cada confrare havia de contribuir amb una quantitat anual; l'accés a la confraria es restringia indirectament a través de l'establiment d'una quota anual i per un examen previ que la Junta de confrares realitzava en el cas de cada candidat i que es resolia per mitjà d'una votació. 

Quant a l'estructura administrativa i el regiment de la confraria s'observa eixe mateix caràcter jerarquitzat que ja apreciàrem a les medievals, per bé que canvien els noms dels càrrecs. Així, el capítol o reunió dels confrares passa a nomenar-se Junta; el degà substitueix el prior com a càrrec directiu i entre les seues funcions destaca la de presidir les juntes; segueixen existint  dos clavaris que s'encarreguen dels assumptes econòmics i d'administració. 

Durant els darrers anys del S. XIX i primers del XX el nombre de confraries a L'Alcúdia ha anat creixent de tal manera que a les de la Soledat y Peu de la Creu (con s'hi coneix popularment als Serfs de María al Peu de la Creu) s'havien afegit les de Jesús Natzaré, la Dolorosa, el Crist jaent, la Sang, el Sepulcre i la Confraria del Crist. A més els actes devocionals es multipliquen durant tota la Setmana Santa, fent-se els avui tradicionals trasllats o processons de les imatges, l'adoració i vetlla del Crist mort a l'església, la Processo de Divendres Sant, on intervenien totes les confraries i la Processó de l'Encontre, el Diumenge de Pasqua.

Sembla, pel que estem dient, que la celebració de la Setmana Santa a L'Alcúdia estava ben arrelada durant els primers anys del nostre segle. Es més, al caliu d'aquesta devoció s'havia incrementat el nombre d'aquestes associacions pietoses, que sota diverses advocacions, tenien com a finalitat l'exaltació de la Pasió, Mort i Resurrecció de Déu. Tanmateix però, no era aquesta l'única funció d'eixes confraries, ja que en elles també pervivien alguns dels aspectes de solidaritat que caracteritzaren aquest tipus d'agrupacions en les etapes inicials.

 Aquesta situació d'auge sembla que es mantingué, si fa no fa, durant les primeres décades del segle, i encara durant la IIª República era corrent veure-les mantenir viva la seua presència a nivell social, no sols a les celebracions religioses sinó també com a instruments de socors anònim envers els més necessitats de la localitat, o també realitzant actes caritatius entre els seus membres, com ara el vetllar els germans malalts o moribunds, l'acompanyament dels confrares difunts al cementiri, o la celebració de misses per l'ànima del mort. En tots aquests moments, la presència de l'estendart de la confraria solia representar el conjunt dels confrares i mostrava els lligams existents al si de la germandat.

 La mancança de fonts escrites sobre aquestes actuacions de les confraries no ens permet d'aprofundir més enllà de la simple constatació, feta a partir dels testimoniatges orals d'homes i dones que ho viviren, però no per això deixa de tenir menys vàlua.

Els fets que es desenvoluparen entre 1936-39 suposaren un paréntesi en tots els aspectes convivencials i, per tant, en tot allò que pertoca a les confraries. D'allò que fa referència a aquestes durant el període de postguerra fins a l'actualitat en parlarem en apartats posteriors, especialment a través de la història de la Confraria del Santíssim Crist de la Fe.