Indumentària

INDUMENTARIA

Un dels privilegis que atorgava la pertanyença a una confraria era la possibilitat que els seus integrants pugueren manifestar-se públicament amb els ornaments i vestits identificatius d'ella. Als capítols d'algunes confraries s'especifica ben detalladament quins són aquests vestits, com són, de quin color i quan cal utilitzar-los (Cal tenir present que l'hàbit, ço és, els vestits, ornaments i símbols que caracteritzen cadascuna de les confraries ha anat veient restringit el seu ús a mesura que passava el temps, de tal manera que actualment els confrares només els duen per eixir a les processons de Setmana Santa).

El vestit i l'escut. Confrare amb el vestit complet: vesta, capa, caperó i cíngol

Pel que fa a la Confraria del Crist de la Fe, des de la seua fundació el 1910 fins a l'actualitat, passant per totes les modificacions sofertes al llarg d'aquest període, el color adoptat com a distintiu i propi fou el morat, color que apareix a la vesta i que simbolitza la Pasió de Crist però també l'aspecte penitencial i dolorós davant el sofriment de Déu. El morat és també el color usat per a la tela que folra el caperó, el qual ha evolucionat des del simple barret fins a la forma cònica actual aconseguida per mitjà d'una estructura de cartró, i que també té un significat referent a l'aspecte anònim que ha de tenir la penitència.

La primitiva indumentària es completava amb un mocador negre lligat al coll amb el qual es ressaltava el dol del confrare per la mort de Crist.

Junt al morat l'altre color identificatiu d'aquesta confraria és el groc-or amb el qual es pretenia representar la "llama de amor y caridad que siente Cristo por la Humanidad", tot i que també podem identificar-lo amb l'esperança en la resurrecció que el Crist ens ha atorgat per mitjà del sacrifici en la Creu.

La presència d'aquest color està documentada ja el 1946 com a remat dels vius de la vesta i caperó, així com també als botons i cíngol (Aquest darrer seguí sent de color morat almenys fins aquesta data i, alguns anys després encara se'l podia veure d'aquesta manera a les vestes dels confrares més majors). A partir de 1953 el color groc-or assoleix més protagonisme en la indumentària del confrare, quan per part de la Junta de la Confraria s'acordà confegir una capa de tal color per a vestir-la damunt la vesta i donar-li una major solemnitat i riquesa al vestit.

Per la seua part el cíngol ha perdut el seu significat inicial i ara s'empra més per raons práctiques i d'imitació dels ordes religiosos.

Un altre element distintiu el constitueix l'escut o insígnia brodada sobre la tela del caperó a l'altura del pit, on es representen tots els instruments de la Passió de Crist, sent els següents:

La corona d'espines , representada per mitjà de dues rames amb espines entrellaçades. El significat de la corona com a símbol de reialesa es tractat d'aquesta manera pels soldats romans des d'un punt de vista d'escarni a l'afirmació que fa Jesús en declarar-se rei, encara que no d'aquest món.

La Creu , principal element de la Pasió, on fou clavat Jesús enmig de dos lladres i sobre la qual Pilat escrigué la inscripció: IESUS NAZARENUS, REX IUDAEORUM, en hebreu, llatí i grec. Ella simbolitza el sacrifici suprem, l'ofrena de la vida del Fill de Déu per a aconseguir la salvació de l'home.

La canya i l'esponja , que serví per alleujar la set de Jesús moribund a la creu. A l'Evangeli de Joan s'esmenta que es tractava d'una branca d'hisop i que allò que se li donà a beure era una esponja arremullada en vinagre.

Nou escut del caperó amb els elements de la Passió de Crist La llança, amb la qual un soldat li foradà el costat, d'on brollà sang i aigua perqué ja era mort i no trencar-li els ossos de les cames com era normal per accelerar la mort dels crucificats.

El llenç , enrotllat a la creu que serví per baixar, embolcallar el cos de Crist i donar-li sepultura. No es tracta d'un element propi de la Pasió, però la seua presència a l'escut de la confraria del Crist intenta ressaltar l'aspecte salvífic d'eixe acte.

A més de l'aspecte simbòlic que conté el vestit, caldria descriure el seu aspecte extern. Així la túnica té el coll de tira, encara que antigament era amb coll de camisa; l'esquena i la part davantera tota cosida amb tavelletes a una distància de dos centimetres l'una de l'altra. Les mànegues són àmplies i la bocamànega folrada de la mateixa tela que la capa. El "bebedero" arriba fins la cintura i està ribetejat de color groc-or. Els botons, que van enmig, són del mateix color i estan separats uns tres centimetres. La túnica està entallada per una goma a la cintura i sobre aquesta van els cíngols de seda, acabats en dues borles. Quant al caperó presenta un remat rodó a la part baixa, ribetejat amb cordó de seda color groc-or.

Els Ciris

Primer ciri de la Confraria Ciri a piles usat fins l'any 1996 Ciri que s'utilitza a l'actualitat, desde 1997

Cal destacar també que cada confrare duu una llum, característica no tan sols de la processó de Setmana Santa sinó també de totes les manifestacions devocionals en general. La forma més corrent és el típic ciri totalment de cera. Més endavant es sustituí per una estructura cilíndrica d'aproximadament 1,30 metres, de fusta, imitant-lo, on es col.locava una espelma curta de la qual només es veia la metxa. A mesura que avançà el temps i per raons tècniques (com era l'apagament continu de les metxes durant les processons o el perill de cremades i taques que s'hi podien esdevenir), la Junta de la Confraria del Crist (entre d'altres) decidí sustituir les llums de cera per unes altres d'elèctriques. Ens trobem així amb un curiós artilugi de plàstic, tot imitant els ciris antics, que amb una simple instal.lació elèctrica i dues piles feien funcionar una bombeta. Aquesta es cobria amb una tulipa, també de plàstic, de forma tronco-piramidal on s'imprimia la insígnia de la confraria.

Actualment la Junta està treballant en la renovació dels ciris per tal que puguen traure's durant la celebració del 1997. En realitat es tracta d'un bàcul constituït d'un pal metàl.lic daurat rematat amb una motlura rodona en morat que serveix de base a una creu de metacrilat, il.luminada des de la seua base ressaltant-ne les aristes.

Bàculs i pectorals.

Bàcul que duien el Germà Major i el Germà Major Honorari, fins 1996

Nou bàcul per als Germans Majors des del 1997

Pectoral que substituí el cinturó daurat que portava el Germà Major

Fins ara hem descrit tots els aspectes que conformen la indumentària del confrare, tanmateix però, cal dir que d'entre tots ells i per sorteig se n'elegirà un per ocupar el càrrec de Germà Major. Es tracta d'un càrrec honorífic i d'una durada anual. Aquesta distinció honorífica es subratlla per mitjà de dos elements exclusius d'aquest càrrec: el bàcul i el pectoral (tot i que sembla que ans del 1950, els germans majors duien un simple cinturó de tela daurada).

El pectoral és una mena d'escapolari metàl.lic, subjectat per un cordó, on apareixen alguns elements de la Pasió representatius de la confraria, destacant la creu clavada sobre un turó, el Gólgota; el llenç i la corona d'espines. Tot això encerclat per una orla també metàl.lica. Quant al bàcul, símbol de jerarquia, estava constituït per un bastó de metall rematat a l'extrem superior amb una esfera que serveix de base a una creu flordelisada; però actualment s'ha sustituït per un altre amb la creu molt més realista constituïda per dos travessers lligats amb una corda. El Germà Major gaudeix del privilegi de nomenar un Germà Major Honorari que l'acompanya durant les processons i que també ostenta els mateixos símbols distintius que ell.

SENYES DISTINTIVES DE LA CONFRARIA.

Totes les confraries tenen uns signes representatius que d'alguna manera les distingeixen de qualsevol altra. Són elements que les individualitzen, encara que totes elles disposen dels mateixos. Es tracta de les banderes, estendarts i de l'anda.

Banderes i estendarts.

Antiga bandera de la Confraria confeccionada l'any 1922.

Bandera de 1980 que conservava l'òval central de l'anterior.

La bandera és també un dels símbols més destacats de la confraria, ja que té una funció representativa del conjunt de confrares. Açò fa que a les processons assolesca un paper predominant en encapçalar-les. Estendart nou que eixí per primera vegada el Dimarts Sant de 1996

Pel que fa a la confraria del Crist, la primera bandera de què es fa esment es confegí l'any 1922 i era com segueix: "De color morado y en el centro, en forma de óvalo, figura bordado a mano el monte Calvario con la Cruz y demás atributos de la Crucifixión" Evidentment aquest pany de domàs morat es penjava en un pal per poder-lo dur. Segons el mateix document aquesta bandera seguí usant-se a les processons fins l'any 1950 i que fou l'ensenya de la confraria fins el 1979 quan es decidí, degut al seu mal estat de conservació, de renovar-la. Aquesta renovació afectà únicament al pany de tela aprofitant-se una altra vegada l'òval brodat on es representaven els instruments de la Passió de l'antiga, tot afegint-hi la següent llegenda: "COFRADIA DEL SANTISIMO CRISTO DE LA FE. FUNDADA EN EL AÑO 1947" (sic), a la part superior, i "ALCUDIA DE CARLET. 1980" a sota.

La vida d'aquesta nova bandera fou relativament curta si la comparem amb la primera, ja que el 1996 fou substituïda per un estendart realitzat a l'empressa BORDADO ARTESANO. El suport és una tela de vellut morat amb una forma blasonada. La part de sota es remata amb un serrell d'or. El camp de l'estendart té com a motiu principal una creu, els extrems de la qual es guarneixen amb conquilles i que està realitzada en or sintètic. Al bell mig duu pintat un oli amb la faç del Crist de la Fe, obra d'Olga Salazar de los Mozos. L'oli s'emmarca per una corona d'espines brodada a mà i en or fi. Una llança i una canya amb l'esponja es creuen pel centre de la creu i, d'igual manera que les trepes, flors i la resta de follatge amb què es decora l'estandart, esbroden amb fil daurat. Al seu revers, folrat de ras morat, es pot llegir: "COFRADIA SANTISIMO CRISTO DE LA FE / 1910-1996 / FUNDADA EL 25-11-1910 / COLABORA FAMILIA VALLES-CHISVERT".

Andes i farols.

Les andes són unes plataformes de fusta sostingudes per dues barres paral.leles i horitzontals les quals serveixen per traure les imatges a les processons, normalment al muscle dels confrares, encara que actualment aquesta estructura, almenys al nostre poble, es recolza sobre un bastidor amb rodes per a transportar-la. Des que la devoció al Crist a L'Alcúdia es traduí en la creació d'una confraria sota la seua advocació, els seus integrants treien la imatge en processó els Divendres Sants. L'anda que es construí després de la guerra, arran de la refundació de la Confraria. Res no sabem d'aquella primera anda, tan sols que durant la Guerra Civil es perdé i que d'ella només es salvaren alguns farols. A partir del 1943, quan la Confraria del Crist reprén les seues activitats a la processó d'aquell any, s'estrena una nova anda que quatre confrares duien al muscle. Estava constituïda per una peanya quadrada de fusta, decorada als seus fronts amb motius vegetals en forma de fulles de card molt estilitzades. Completa aquesta decoració al centre del front davanter un òval que contenia els atributs de la Passió. Els quatre cantons de l'anda es guarnien amb canelobres de tres braços de llautó, il.luminats amb ciris que es protegien amb tulipes. Les dimensions eren bastant reduïdes i no permetien cap tipus de decoració amb flors naturals, element típic de l'ornamentació de les andes alcudienques. Anda construïda en 1951 per l'escultor Arturo Bayarri

Per a la processó de 1951 la Junta d'aquell moment decideix renovar l'anda per tal de "hacerla digna de la imagen del Santísimo Cristo de la Fe". Tal renovació s'encarregà a l'escultor de la imatge, Arturo Bayarri Ferriol i consistía a acoblar l'antiga anda sobre una nova peanya de majors dimensions, de manera que la imatge assolira major altura i, a més, es disposara de major espai per a col.locar flors.

Tot i mantenir l'estructura primitiva a l'anda se li fan algunes modificacions com ara la substitució dels quatre canelobres dels cantons per uns farols de metall daurat. La peanya nova únicament duu com a motiu ornamental un serrell en fusta. Als quatre angles s'hi uns altres tants farols, iguals que els anteriors però més baixos. Per a augmentar la il.luminació de la imatge, que encara es feia amb ciris, al front davanter i als dos laterals se li afegeixen unes altres tulipes de cristall. Aquesta anda estava adequada també per a traure-la al muscle, de fet sembla que així ocorregué fins l'any 1972, si bé, en augmentar el seu tamany el nombre de portadors passà de quatre a vuit.

Per a l'any 1972, doncs, se'n construí una de nova juntament amb un carro per a duur-la. Açò suposà algunes novetats com era Última anda feta per a la imatge que servirà per a dur-la sobre rodes. la col.locació d'un faldó de tela morada per amagar l'estructura del carro i la substitució de la il.luminació de ciris per una instal.lació elèctrica. Quant a l'anda nova propiament dita, construïda per l'imatginer Efraïm Gómez, manté una estructura semblant a l'anterior en base a dues peanyes superposades. Es mantenen també els farols anteriors però modificant-ne la disposició, de manera que els de la peanya superior abasten menys altura que els de la inferior. Cal destacar la nova decoració amb motius vegetals amb predomini dels daurats, enriquint-se el front principal amb la col.locació dels símbols de la Passió. D'aleshores ençà, les diferents juntes que s'han succeït han anat restaurant-la per tal de millorar el seu aspecte: canvi dels farols de llautó per uns de bronze, reduint-se el seu nombre a quatre que es disposen un a cada cantó; introducció d'un mecanisme per a pujar i baixar la creu i permetre així l'accés per entrades reduïdes; etc.