Imatge

L'escultor: Arturo Bayarri Ferriol (1914-1985).   

Imatge del Crist vista per la part frontal

Imatge del Crist, sense la creu, vista per darrere

Arturo Bayarri Ferriol nasqué a la localitat valenciana de Carpesa el 28 d'agost de 1914. Els seus primers estudis els realitzà al mateix poble, passant als catorze anys a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de València, on rebé les primeres classes d'Art, completant-los a la Facultat de Belles Arts de San Carles de la mateixa ciutat. 

Durant aquest període de formació com a escultor obtingué un Premi d'Estat i nombrosos guardons que atorgava la "Fundación Roig". 

En acabar els estudis establí el seu taller al carrer Cavallers, traslladant-se després de guerra a un de nou al carrer Alboraia de la ciutat de València. Allí desenvolupà la major part de la seua obra, constituïda majoritàriament per imatges religioses. 

L'any 1954 guanyà, per concurs-oposició, la plaça de professor titular de dibuix a l'institut de Tamarit de Litera, a la província d'Osca, on a més a més d'impartir classes també exposà una part de la seua obra escultòrica integrada per figures en fusta, escaiola i terracota. Mentre estigué a Osca aconseguí la 1ª medalla d'or a la IIª Exposició Provincial organitzada per l'"Instituto de Estudios Oscenses". 

El desenvolupament de la seua activitat docent el dugué a nombroses ciutats entre les quals cal destacar Benicarló, Cabra (Córdova), Reus, fins que arribat el 1969, i també per oposició, tornà a València ensenyant successivament a Sueca, València ciutat i Alaquàs, impartint també l'assignatura de Concepte de Tècnica del Volum a la Facultat de BB.AA. de València, finsArturo Bayarri en la seua joventut al taller d'escultura jubilar-se l'any 1985. 

Realitzà una exposició antològica de la seua escultura l'any 1981 al Cercle de Belles Arts de València. 

Per a definir la seua obra res millor que reproduir les seues paraules, extretes d'una entrevista que li feu el 1973 Salvador Barber per al periòdic LAS PROVINCIAS:  

"Mi línea es objetiva. Entiendo que una escultura está hecha para ser contemplada y no para ser pensada. Se trata de representar lo que se ve, lo que se siente y decirlo para los ojos. La escultura es contemplación, sentimiento. Para su realización sólo hacen falta amor y sinceridad. Creo que la abstracción ha arrebatado la vida al Arte". 

"Soy de la escuela de la sinceridad. Hay que ser verídicos sin ser vulgarmente exactos. El Arte comienza con la verdad interior". 

"Voy consiguiendo mi ideal: la síntesis de la escultura; simplificando cada vez más hasta poder llegar a decir mucho con poco". 

A més del Crist de la Fe, altres obres d' Arturo Bayarri a L'Alcúdia són: la Verge del Pilar, el Santíssim Crist jaent i el Sepulcre, entre d'altres. La seua està molt difosa trobant-se a ciutats com Carpesa, Utiel, convent de Carmelites de València, Almeria, Carlet, Pego, Xàtiva, Córdova, Osca, etc. 

  Iconografia.   

Diferents tractaments del cos de Crist crucificat en pannells devocionals alcudiencs (Crist del Salvador)

Diferents tractaments del cos de Crist crucificat en pannells devocionals alcudiencs (Crist de Salameda)

La crucifixió constitueix el moment culminant de la Passió del Nostre Senyor, és per això que al llarg del temps ha estat un dels motius més representats a la Història de l'Art europeu, sobretot a partir de l'edat Mitjana. Els elements formals d'aquestes representacions però, s'han adapatat en cada época a una concepció místico-espiritual concreta

Durant el Romànic les representacions del Crist crucificat assoleixen un aspecte hieràtic, frontal, on el cos és subjectat a la creu per mitjà de cuatre claus i el rostre reflecteix una angoixa humana però tractada d'una manera gens realista que li dóna un carácter sobrenatural. La iconografia gòtica aporta dos tipus de representacions, podem dir que antagòniques: en una Crist apareix ple de serenitat, acceptant el sofriment físic com a condició necessària per al compliment de la seua missió redemptora; però durant el segle XIV la imatge de Crist exalta els senyals del seu sofriment. 

Amb el Renaixement, el seu cos, tot i mantenir les nafres de la Passió, es modela segons els cànons de bellesa dominants a l'época, basats en la proporció armònica dels seus membres i identificant la perfecció corporal amb la seua qualitat divina. El Renaixement aconsegueix representar el sofriment de Déu d'una manera serena i bella. El Barroc manté la bellesa formal del cos de Crist, però accentua les mostres de sofriment tant a les expressions del rostre com a la tensió muscular o en l'aspecte més teatral de les ferides, sang,... 

La imatge del Crist de la Fe de L'Alcúdia és una representació de Jesús sense vida, amb el repós de la mort, mostrant als fidels els signes del seu patiment i amb el cap quiet i reclinat a la dreta en el moment del traspàs, de l'expiració, exhalant el seu darrer alé. La inclinació del cap fa caure els cabells sobre els muscles i la corona d'espines ens retrau el camí que l'ha dut al martiri. 

Quant a la resta de la imatge constitueix un estudi anatòmic i realista d'un cos penjat, el pes del qual es sosté només pels dos braços i el tors, remarcant-s'hi la sensació de lassitud en l'estirament dels músculs, mentre que les cames es doblen pels genolls amb un aspecte no tan tens. La tensió que es desprén del cos contrasta amb el relaxament de les faccions. La nuesa de Crist es contrarresta amb el pany de puresa que, cenyit per una corda, el cobreix amb els seus plecs.  

 

La Palma i la Creu,

per En Francesc Tomàs i Almiñana (Rector de la parròquia de Sant Andreu de L'Alcúdia). 

 

¿Què va davant, la Creu o la Palma? 

El pas del Santíssim Crist de la Fe pot cridar l'atenció de l'observador, no tan sols per l'expressivitat i bellesa de la imatge sinó també per una altre element que forma part del monument religiós i que pot passar desapercebut per a molts; em referesc a la palma.  Palma treballada que acompanya la Creu

¿Per què va la palma acompanyant a la creu? 

Entenem que no es tracta d'un simple element decoratiu sinó que pretén ser tot un símbol de catequesi, que està expressant una realitat que ultrapassa la mera ornamentació. 

Contemplem el Crist crucificat, escàndol per als jueus: "¿Com pot predicar-se un Déu crucificat?"; niciesa per als gentils: "¿Com seguir a un Déu penjat d'una creu?". 

Ens trobem, doncs, davant el misteri de la mort redemptora de Crist, escàndol per a uns, niciesa per a d'altres, i tanmateix per als creients, saviesa de Déu. 

Quan Jesús entra a Jerusalem el Diumenge de Rams a lloms d'un ruc, fou aclamat per la gent com a Rei i com a Messies: "Hosanna al Fill de David. Beneït el qui ve en el nom del Senyor". Moment de glòria i de triomf. Li estenien mantells al seu pas i agitaven rams i palmes. 

La palma fou símbol de d'alegria, fou expressió de joia i de goig. Les palmes en mans de les gents volien expressar el triomf i la glòria. 

Heus ací una de les cares de la vida. 

La palma ens retrau els moments de joia, quan tot va bé, quan sentim l'aprovació dels demés i gaudim de l'èxit. 

No obstant això, eixa palma no tarde en ensenyar-nos l'altra cara de la seua realitat, que és la creu. Creu que es símbol de dolor, de sofriment i de mort. 

Heus ací l'altra cara de la vida. 

Creu que és fracàs, solitud i abandó. Creu que és malaltia, menyspreu i marginació. 

Aquest és el misteri de la mort de Crist, que vol carregar amb la creu, amb la nostra creu. 

¿Què fou abans, la palma o la creu? 

Avui contemplem la palma darrere la creu. Però si sabem llegir els signes són com una unitat, un tot. Ambdós són l'expressió del que fou la vida de Crist i del que és la vida de cadascun d'aquells que elegeixen seguir les seues passes. 

No hi ha palma sense creu, de la mateixa manera que no hi ha Diumenge de Rams sense Divendres Sant. 

La palma cristiana es fa necessàriament creu perquè la creu cristiana es fa palma. Totes dues estan íntimament plegades. 

Escàndol i niciesa per als savis i entesos però per als cristians saviesa de Déu, victòria de Déu. 

Es tota una lliçó de teologia, una autèntica catequesi per a la vida cristiana la que ens ofereix el Santíssim Crist de la Fe tots els anys, quan passa pels carrers de L'Alcúdia.

 


Els altars del Crist de la Fe 

Es de creure que la devoció al Santíssim Crist de la Fe o de la Pietat, com se'l coneixia fa molts anys, existia a L'Alcúdia ans, fins i tot, que s'organitzara una confraria sota la seua advocació. També sembla acceptar-se que aquesta devoció es canalitzava a través del culte a una imatge que es guardava a l'església del convent de frares alcantarins del nostre poble. Com és natural la imatge es venerava a un dels altars de la mateixa. Descartant l'altar major, darrere del presbiteri, per haver-hi un retaule de l'escultor Esteve dedicat als sants franciscans i al fundador de l'orde, la imatge del Crist ocuparia un dels nombrosos altars que contenia l'església. Tal vegada, per les dimensions (cal tenir en compte que havia de guardar una imatge de vora dos metres d'alçada) i per la situació, el nostre Crist ocupara una fornícula-altar que s'obria al braç esquerre del creuer. Aquesta encara és visible a les runes del convent, tot i que desproveïda de tot tipus de decoració.

Altar del Crist a l'ermita, construït el 1911.

En aquest altar romangué fins l'any 1873 quan, per raons político-socials, s'extingí definitivament el culte religiós al convent i la imatge del Crist es traslladà a un domicili particular on estigué fins el 1910, any en què es constituí la confraria del Crist. Una de les primeres decisions adoptades fou la construcció d'un nou altar per a la imatge que es faria a l'ermita de Sant Antoni, situant-se a mà dreta de la nau en una profona fornícula. Actualment encara existeix, si bé, és possible que l'actual decoració no siga l'original. A hores d'ara trobem la susdita fornícula, el va de la qual és un arc de mig punt ressaltant del mur per mitjà d'una motlura. Tot el va es tanca amb portes acristallades. 

La imatge estigué en aquest indret fins el 1936 quan fou destruïda. Totes aquestes dades apareixen reflectides a la "Memoria que rinde la Cofradía del Santísimo Cristo de la Fe de Alcudia de Carlet en el año santo de 1950" que, hui per hui, sembla ser l'única referència escrita al voltant de l'aparició d'aquesta confraria.  Primera fornícula del Crist a l'Esglèsia, on fou traslladat durant la postguerra

Després de guerra i una vegada reconstituïda la confraria i esculpida una nova imatge, el culte al Crist es traslladà a l'església parroquial. Els motius de l'abandó de l'antic altar a l'ermita semblen respondre a raons tècniques, com ara la mancança d'espai per a totes les imatges de les noves confraries que anaven creant-se al poble per aquell temps i que, segurament, obligà a traslladar a l'església les imatges de menors dimensions i a reservar l'ermita per a les més grans. 

A l'església parroquial de Sant Andreu, d'aleshores ençà el Crist ha ocupat la mateixa fornícula, situada al tercer tram de la volta de la nau lateral esquerra. El nínxol era de forma rectangular i l'any 1946 es folrà el seu interior amb una tela de ras. I així romangué fins que a mitjans dels anys cinquanta es realitzaren les obres per a ornamentar-lo. El disseny constava d'una taula-altar des d'on arranquen dos parells de columnes que presenten basa àtica sobre plint i fust llis iL'altar del Crist després de l'ornamentació de mitjans dels anys 1950. abombat, que es rematen amb capitells compostos. Aquests parells de columnes enquadren la fornícula i la més propera a ella apareix sobreeixida, determinant la forma del remat que està constituït per un fris i un frontó corb partit que es decora amb dentícules i es remata amb una espadanya culminada per la corona d'espines envoltant els claus, d'on sorgeixen uns rajos de llum sobrenatural. El programa iconogràfic es completa amb la disposició de la resta d'atributs de la Passió (Creu assentada sobre núvol de mitja lluna) al centre de la taula-altar. Elements decoratius secundaris són la disposició de nombrosos motius vegetals, florons i un querubí. 

Encara conegué aquest altar una nova remodelació l'any 1992 a mans de José Francés Anaya. Al projecte s'especifica que el nou altar respon a una concepció neoclàssica, destacant el frontó triangular sobre entaulament sostingut per dos parellsL'altar del Crist a l'Esglèsia, construït en 1992 de columnes exentes i altres dos d'adossades, a banda i banda del nínxol, que ara s'ha transformat en un arc de mig punt rematat a la seua clau amb un cap d'àngel. Les columnes presenten basa àtica, fust estriat i capitell d'ordre compost, descansant sobre un pedestal doble. Sobre la base de la fornícula se n'obre una de més petita, per guardar el Lignum Crucis, que reposa sobre la taula-altar. La decoració és pintada, imitant les vetes del marbre i, a més a més, s'afegeixen nombrosos motius vegetals (florons), arquitectònics (mènsules) i antropomòrfics, així com la creu, símbol de la confraria.