Inici Història

Història amb Veu

Butlleti de Notícies

Història

BREU HISTORIA DE LA CONFRARIA DEL SANTISSIM CRIST DE LA FE.

 Sempre ha estat una tasca difícil per als estudiosos de la Història el reconstruir el passat. Si fins i tot disposant de documentació escrita contemporània dels fets els resultats són, en moltes ocasions, incerts i provisionals, no ho són menys si hi ha una absència total de fonts escrites i l'única cosa de què es disposa es de la tradició oral. Partint d'aquesta tradició resulta gairebé sempre infructuós esbrinar la frontera entre allò que és cosa certa i provada i el que resta dins de l'àmbit de la "imaginació popular".

 En aquesta situació, si més no, ens trobem nosaltres a l'hora d'intentar recompondre la història de la confraria. Això sí, no en la seua totalitat, car des que aquesta es refundà cap el 1943 si que hi ha dades, no gaires, però útils al cap i a la fi. Es l'etapa anterior a aquesta data la que presenta l'obstacle abans esmentat i ací, hem de refiar-nos d'eixa "documentació oral" que ha arribat a les nostres mans mercè a una recopilació feta el 1950 sota el títol de Memoria que rinde la Cofradía del Santísimo Cristo de la Fe en el año santo de 1950.

 Tampoc no hem d'oblidar el treball realitzat per mitjà d'entrevistes a persones que, per la seua proximitat a l'època dels fets o als homes que fundaren la confraria el 1910, pugueren confirmar-nos o esclarir-nos alguns dels puntos que a la susdita recopilació es feien.

 No és gens estrany que una de les devocions més difoses pertot arreu de la cristiandat siga precissament la que rep el Crist, la figura de Jesús penjat a la creu; no en va ell és l'objecte de la fe i pilar fonamental de la doctrina cristiana, bé catòlica, bé protestant.  

A L'Alcúdia trobem que el culte al Crist era ben popular fora dels límits estrictes de l'església parroquial, com ho sembla demostrar l'existència d'alguns pannells ceràmics col.locats a l'exterior de les cases del poble i que ens han arribat fins a l'actualitat (Crist de Zalamea -1825-; Crist del Salvador -1820-).  

Més notòria era la veneració que el poble retia a una imatge del Crucificat que es guardava al convent de frares alcantarins de Santa Bàrbara, situat aleshores alsLes runes del convent d'alcantarins seguien servint de marc, encara a mitjans del segle XX, per a diverses actes religiosos. Processó de religioses de l'Hospital de S. Patrici. afores de la vila. Per avatars de la història aquesta serà la primera imatge que tindrà la nostra confraria, ja que després de les successives desamortitzacions dels bens eclesiàstics i de la progressiva laïcització de la societat, arran dels canvis polítics dinouencs, el convent anà reduint les seues activitats religioses restant-hi, cap el 1870, tan sols el superior de l'orde franciscà titular del convent. I fins i tot aquest hagué d'abandonar-lo una vegada proclamada la Iª República Espanyola el 1873. A partir d'aleshores l'edifici quedà abandonat i, per tal d'evitar que es cometeren actes sacrílegs per part d'incontrolats, els veïns de L'Alcúdia Joaquín Muñoz Colomina i els germans Vicente, Estanislao i José Serrano Gasó, pensaren d'endur-se els objectes de culte més sagrats com era la imatge del Crist i l'Ecce Homo. Pel que sembla no fou una empressa fàcil, però a la fi aconseguiren entrar-les al poble i amagar-les al domicili de Joaquín Muñoz. 

Una vegada normalitzada la situació política del país amb la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, el clima de pau regnant s'estengué també a l'àmbit religiós i es tornà, de bell nou, a reprendre els actes de culte com podia ser la celebració de la Passió de Jesucrist i, en especial, la commemoració de la seua mort el Divendres Sant amb la processó del Sant Enterro, on es treia la imatge del Crist del convent amb l'acompanyament de tots els fidels del poble. 

Des d'aquestes dates fins el 1910 i, per raons que no ens són conegudes, només podem dir que la nostra imatge passà a ser propietat d'una veïna anomenada Pepa d'Animes. Respecte d'aquest personatge no es fa cap esment al document que ens serveix de base per al nostre estudi, però puguerem assabentar-nos d'aquesta situació per una informació oral que, posteriorment, hem pogut confirmar a través d'una referència existent a un document datable el 1967, que sembla ser un pregó de Setmana Santa, on apareix anomenada la imatge com el Cristo de la Tía Pepa d'Animes. 

A pesar que la devoció a aquest Crist semblava ben arrelada al nostre poble no hi havia una associació exclusivament dedicada al culte i veneració del mateix, però la donació de la imatge a un grup de fidels per part de la tia Pepa d'Animes els decidía a constituir-ne una. Es així com el vint-i-cinc de novembre de 1910 trenta-dues persones crearen la primera confraria del Crist coneguda a L'Alcúdia. Devem pensar que de tal esdeveniment havia de deixar-se memòria escrita, si més no, almenys d'allò que podríem anomenar normes de funcionament o reglamentacions, però com en molts altres aspectes no ens han arribat d'una manera directa. Sí que podem referir-nos-en a través de la Memoria que rinde..., on s'arrepleguen algunes dades d'interés com ara, que es confegiren quatre vestes morades per als portadors de l'anda i quatre més menudes per als xiquets que duien les "muletes"; s'acordà de sortejar anualment el càrrec de Germà Major entre els confrares i que aquest guardara la imatge a sa casa des de Diumenge de Rams fins el de Pasqua; es pensà també de construir un altar a l'ermita aprofitant una porta oberta el 1873, en convertir-se aquesta en hostal, per guardar-hi la imatge durant la resta de l'any. 

El 1911 és, doncs, el primer any en què la Confraria del Crist ix d'una manera organitzada a la processó de Setmana Santa. Més endavant s'anaren incloent nous elements com ara, la confecció d'una bandera el 1922, la qual era duta pel confrare més jove, Andrés Benavent Serrano, en tots els actes on participava la confraria. 

Els canvis polítics que s'esdevingueren entre la fundació de la confraria i l'esclat de la guerra fratricida (Monarquia d'Alfons XIII, dictadura de Primo de Rivera, IIª República Espanyola) sembla que no afectaren el normal funcionament de les activitats religioses que desnvolupava la Confraria del Crist a L'Alcúdia. A més, aquestes activitats en encarregar-se els confrares de resar el Rosari abans de la missa de la vesprada, cosa per la qual se'ls començà a conéixer com la Confraria dels Rosariers.

El període 1936-39 suposà, com en moltes altres coses, un trencament. La major part de les imatges religioses de l'església i de l'ermita foren destruïdes, mostrant-nos una vegada més, fins a quin punt pot arribar la incultura de l'home. 

Només acabar la guerra la Confraria del Crist començà a reorganitzar-se per Entre 1942-43 la recentment reconstituïda Confraria del Crist construí una nova imatge que substituïa l'antiga, destruïda en temps de guerra. Esborrany d'Arturo Bayarri per a la nova imatge del Crist de la Fe. reprendre les seues activitats durant la Setmana Santa. Ja el 1942 s'havia arribat a un nombre de confrares important (Hi havia hagut una apertura, de manera que eixe mateix any ja n'eren seixanta, de confrares). En eixos moments també es plantejà la necessitat de construir una nova imatge que substituïra a l'antiga, encarregant-li-la a l'escultor valencià Arturo Bayarri Ferriol, el qual presentà un esborrany i un pressupost de cinc mil pessetes, que fou aprovat per la Junta. Un any després i coincidint amb la celebració del Sant Enterro del Divendres Sant, es procedí a beneir-la i eixí per primera vegada en processó pel nostre poble. 

Durant aquests primers anys la Junta hagué de prendre, a més, una sèrie de decisions com ara, la col.locació de la imatge en un nou altar, ara a l'esglesia parroquial; decidir sobre quina havia d'ésser l'advocació del Crist, plantejant-se sobre aquest punt tres opcions possibles: Crist de la Pietat, de la Fe i del Salvador (Aquesta darrera no confirmada totalment), triomfant a la fi la de Crist de la Fe encara que durant els primers temps hi hagué una certa vacil.lació quant a l'ús d'aquestaUna de les advocacions que es proposà el 1942 per al nou Crist, fou la de Crist de la Pietat. Llibres de comptes, 1942 advocació, ja que al llibre d'ingressos i despeses que la confraria obrí el 1942 encara se l'anomena Cofradía del Santísimo Cristo de la Piedad

Una altra mesura que es prengué i que no afectà exclusivament a la Confraria del Crist fou el fet de limitar el nombre de confrares per tal de fomentar al poble la creació de noves confraries i potenciar així la devoció a la Setmana Santa. Arran de mesures com aquesta es pot explicar l'aparició de noves associacions de confrares durant la dècada dels anys quaranta (Flagel.lació, Silenci, Sepulcre, Natzaré) i la refundació d'altres que ja havien existit en temps anteriors (Peu de la Creu i Soledat). 

Com a nota curiosa cal resenyar la denominació amb què popularment es coneixia a la Confraria del Crist per aquests temps i que era la de Confraria de la Tos, al.ludint-se amb açò a l'edat avançada dels confrares fundadors. 

Més o menys a mitjans dels quaranta trobem una nova decisió de la Junta General referent a la indumentària que els confrares havien de duur a les processons. Hem vist que el 1910 només duien vesta els portadors de l'anda però a partir d'ara aquest distintiu s'ampliarà a tots els confrares per dues raons fonamentals: la primera assolir major solemnitat i la segona com una manera d'estendre el privilegi de duur l'anda a qualsevol confrare. El 1953 es completà la indumentària amb l'afegit d'una capa sobre la vesta, restant així definitivament configurat el vestit fins a l'actualitat. 

Totes aquestes disposicions que pren la Junta de la confraria entre 1942 i 1948, juntament amb d'altres de caire organitzatiu, s'arrepleguen al primer reglament que regirà la confraria a partir de 1948. 

Quant a les directrius d'organització cal assenyalar que s'hi estableixen les funcions i finalitats, reduint-se a l'àmbit religiós; que l'organ directiu és la Junta, composta d'un president, un secretari, un tresorer i quatre vocals; que el Germà Major s'elegiria per sorteig anualment i que els confrares renien l'obligació de participar en els següents actes: "La comunión y Hora Santa de primero de año, la misa y comunión de Corpus Christi, la misa y comunión de Jueves Santo, la procesión que la Junta Central señale, la general del Viernes Santo y el desfile de cofradías en el día de Pascua de Resurrección"; així com: "Celebrar anualmente la festividad del Santísimo Cristo de la Fe con misa y comunión en sufragio de los difuntos de la cofradía"

En començar la dècada dels cinquanta la Confraria del Crist està plenament consolidada i les poques variacions sofertes es refereixen, pràcticament totes elles, a aspectes formals que ja han estat reflectides a l'estudi preliminar. 

Una cosa semblant ocorre amb la resta de les confraries alcudienques, que per aquestes mateixes dates apareixen en la seua totalitat, per la qual cosa es feu necessària una planificació de la Setmana Santa. Aquesta s'ha mantingut pràcticament invariable des d'aleshores fins els nostres dies llevat de petites modificacions com ara, el canvi del dia del trasllat del Sant Sepulcre, de Divendres Sant, unes hores ans de la Processó de l'Enterro, a Diumenge de Rams aprofitant, a més, que aquesta confraria ha fet una imatge de l'Ecce Homo; o el canvi d'horari dels trasllats de Dimecres Sant, en el sentit que les dues confraries que el fan eixe dia han intercanviat l'ordre d'eixida, fent-ho en primer lloc el Natzaré i en segon la Flagel.lació. 

La Setmana Santa alcudienca comença Diumenge de Rams amb la missa on acudeixen els Germans Majors de totes les confraries per arreplegar, cadascun d'ells, una palma que després llueixen als balcons de sa casa com a símbol distintiu. A la vesprada té lloc el primer trasllat a càrrec de la Confraria del Sant Sepulcre que trau la imatge de l'Ecce Homo. La resta de la setmana següent es succeeixen els trasllats de les altres confraries sguint un ordre una mica arbitrari, ja que dilluns ix la Santíssima Verge de la Soledat; dimarts el Santíssim Crist de la Fe; dimecres n'eixen dues, la de Jesús el Natzaré i la Flagel.lació del Senyor; dijous ho fan els Serfs de Maria Santíssima al Peu de la Creu i el Sant Silenci. Els itineraris d'aquests trasllats els confegeix la Junta de cada confraria, encara que es tenen en compte els suggeriments del Germà Major.  

A la matinada del Divendres Sant es celebra el Via Crucis al Calvari, on tot el poble acompanya les imatges del Natzaré i la Verge Dolorosa.  

Finalment, Divendres Sant a la nit es fa la Processó General de l'enterro del Senyor on totes les confraries, seguint un ordre més d'acord amb com es desenvoluparen els fets de la Passío i Mort de Jesús, recorren un itinerari que és tots els anys el mateix.  

Dissabte de Glòria no hi ha cap celebració fins a la mitjanit,  l'hora en què es commemora el moment de la Resurrecció del Senyor amb la cerimònia del ciri pasqual. 

Diumenge de Pasqua les confraries acudeixen a la Plaça de l'Església, desprésEl futur de la Confraria del Crist sembla assegurat amb aquesta massiva presència de joventut. Setmana Santa, 1996. d'haver arreplegat els Germans Majors, per iniciar la Processó de l'Encuentro. Es divideixen en dos grups: els qui acompanyen a la Verge de la Soledat (Crist de la Fe, Peu de la Creu i Soledat) i els que ho fan amb el Jesús resucitat (Silenci, Falgel.lació, Natzaré i Sepulcre). Ambdós grups conflueixen a la Plaça del poble on dues xiquetes, triades entre totes les que combreguen eixe any, diuen uns versets dedicatas a la Mare i al Fill, amb els quals assabenten al poble de la resurrecció de Crist.  

En finalitzar açò hi ha la desfilada de confraries envers l'església i després de la missa de Resurrecció cadascuna d'elles celebra un dinar de germanor. Es en acabar aquest dinar que es fa el sorteig de la bandera per a l'any següent, mentre que el que l'ha duta fins eixe dia es converteix en el Germà Major de l'any proper. 

A la confraria del Crist de la Fe era tradicional que durant aquest dinar de germanor, el tio Vicent Benavent fóra requerit per la resta de confrares perquè recitara un verset en què es narrava part de la història del Crist i de la raó de la seua devoció envers ell. Heus ací, com a colofó d'aquest breu apunt històric la transcripció d'aquests versos que la família Benavent ens ha facilitat gentilment:

Tio Vicent Benavent

 

 

 

 

 

 

 

 

Esta joventut que tinc de companyia

vol que els diga un vers

i com són germans meus de confraria

i jo a ells res els puc negar,

la paraula vaig a demanar.

- Senyor president:

¿Em dóna vosté l'autorització

per a parlar un moment?

- Sí home!

Esta atenció que jo demane

és perqué estic rebossant d'alegria

en felicitar a l'Hermano Mayor,

a la seua senyora

y a toda la cofradía.

No diré, señores, que felicito a los ausentes

pero sí felicito a todos los que están presentes

y, sin ningún agravio,

yo quisiera felicitar

a nuestro Hermano Honorario.

Vosaltres, en este moment, tots esteu rient-se

però jo estic algo malhumorat

i no se dir-vos el perquè.

Ah señores, ja se el perquè!

i es que m'ha vingut a la memòria

esta xicoteta història

del Cristo de la Fe.

Porque en tiempos remotos,

el Cristo de la Fe

presidía el altar major del convent

i quan els frares se n'anaren

perquè els malhechors el convent anaven a cremar,

el meu abuelo i tres devots més

en el convent penetraren,

en el Cristo carregaren

i fora se l'emportaren

¡Què per això no es va cremar!

I com el cas era molt urgent

i era qüestió d'un moment,

¿sabeu on l'amagaren?

Dins d'un camp de dacsa

que tenia allí el tio Senent.

Com era d'esperar

que en l'horta no havia d'estar,

aguardaren a la nit

per endur-se'l més secret

i a casa d'un home que li dien Ximo Teodoro

el portaren perquè vivia més propet.

Quan la meua abuela, en glòria estiga,

eixe relato a mi em va escriure,

jo, al Cristo de la Fe,

gran devoció li vaig tindre.

¿Sabeu on el vaig conéixer jo?

en casa del tio Ximo Colomina

que vivia en el carrer de Sant Andreu.

I des d'entonces cap ací

quan jo era un xavalet

ja l'acompanyava en un ciriet.

I des d'entonces cap ací

que l'acompanye en una vesta,

en una capa i en el gorro posat

que encara vaig paréixer, no fa molts anys,

un xic fadrí.

Això que dic de fadrí,

no cregau que és d'estranyar,

que dos xiquetes

ben boniquetes

es van enganyar

i quan les veia passar

caramelos els vaig donar

i li diu una a l'altra:

- Xica, lo que ha fet eixe xic

és que a tu et voldrà.

Jo, al sentir eixe piropo,

em va paréixer tan melós

que vaig i torne un poquet arrere

i vaig i li dic:

- Jo vos vull a les dos.

Transcripció realitzada sobre una gravació magnetofònica que conserva la família Benavent on, a més, es recullen altres versos i cançons populars.

S'ha respectat el lèxic i les expressions originals de la gravació.